Aterratge a la inspiració 2015: Tànger i Tetuan, Marroc

Era un dijous d’abril a primera hora del matí que set dones ens trobàvem a l’aeroport de El Prat per encetar un nou format d’Aterratge. Aquest cop també viatjàvem, però canviàvem la innovació per la inspiració. Realment aquest nou concepte ens havia creat moltes expectatives i estàvem totes preparades per viure-ho intensament.

Per algunes, cares noves que en poques hores van passar a ser properes i càlides, per altres, retrobaments efusius. Somriures emocionats, actituds relaxades de poder aparcar, per quatre dies, les nostres apretades agendes empresarials, una delícia de programa i una guia d’excel·lència. Què més podíem demanar?

com_opt

Acabades d’aterrar a Tànger, a pocs minuts de trajecte, es van començar a divisar els camells, la sorra, el mar, un cel brillant… i al fons de tot, s’intuïa l’altre continent. Que a prop i que allunyats a la vegada. Sembla una contradicció; i és que a només 20km de distància, quants impactes es fan perceptibles a tots els sentits…

Embadalides com nenes petites vam decidir pujar amb camells i permetre’ns un passeig per la costa. S’acostava l’hora de dinar i ens vam endinsar a la laberíntica medina fins a trobar el nostre Riad, una majestuosa vivenda que passaria desapercebuda a qualsevol transeünt que hi passés per davant. Tot seguit vam afanyar-nos a trobar Las Chicas, un espai de disseny d’objectes que apart també té restaurant. Primer àpat a terres tangerines, sembla que ens atrevim a provar menjars locals, i mentrestant, la brisa ens feia volar els cabells… quan de cop va aparèixer una exaltada i somrient Alice arribada de la Índia. Quin tros de dona, i quantes coses ens explicaria!

commm_opt

Per la tarda només quedava perdre’ns per la medina, començar a practicar l’art de regatejar i finalment relaxar-nos amb un te verd a la terrassa de la plaça inundada d’homes que passaven les hores observant com passa el temps. I per acomiadar el primer gran dia, l’Alice ens va sorprendre amb un clàssic local per seguir degustant la gastronomia marroquí.

La segona jornada seria un dia d’emocions a flor de pell, on l’AFEM (Associació de Dones Emprenedores del Marroc) va rebre’ns a la seva seu. Se senten orgulloses del projecte que han emprès des del 2000, on arriben a sumar 600 dones empresàries de tot el país. Estan molt satisfetes perquè acaben de rebre el premi de millor associació de la FAEME (Federació d’Associacions de dones Empresàries i Emprenedores del Mediterrani). Vam fer una rotllana on dones tangerines i dones catalanes vam mesclar-nos per explicar-nos, una a una, els nostres petits grans projectes. Hi ha situacions a la vida que ni la llengua, ni la cultura ni les creences religioses són barreres perquè les persones ens sentim molt més lligades del que pensaríem. Aquell matí, dins aquell cercle humà femení, vam sentir històries d’heroïnes reals, de lluitadores persistents i de campiones que són capaces de tot malgrat les adversitats. Es va crear un espai de confiança i d’intimitat on totes vam tenir un moment de veu. Ens van caure llàgrimes, vam recordar principis durs, vam repassar trajectòries triomfants i vam adonar-nos que som molt poderoses.

IMG_2980_opt

Per pair totes les emocions, vam anar a dinar a un restaurant molt especial, on cuiners i cambrers són joves en situació de reinserció social. Vistes úniques de la ciutat mentre l’Alice ens fascinava amb relats per apropar-nos més al món àrab.

Per la tarda, una visita curta però molt intensa a la casa 100% Mamas; una associació que acull mares adolescents solteres i que després del part els hi ensenyen oficis com fer pa, cosir o bé cuidar persones grans per tal que tinguin facilitats a l’hora de trobar feina. Palpar en directe projectes com aquest fan emocionar. Les segones oportunitats són possibles.

Agafem el bus i fem cap a Tetuan, on espanyols tangerins de l’època del Protectorat ens reben a sopar a la Casa España. Aquella nit vam tornar al passat. L’edifici rococó, les veus que només comunicaven nostàlgia, testimonis d’una època gloriosa que ja no reconeixen a la terra que va acollir els seus avantpassats. Entre tapes i copes de vi tot va fluir, i vam tornar a fer evident el nostre entusiasme i ganes de “juerga” que tant ens caracteritza.

IMG_2947_opt

El matí següent, i algunes amb ressaca, vam trobar-nos amb la Leo Miró, una cineasta barcelonina afincada a Tetuan des de fa alguns anys gràcies a la crisi del nostre país. Per trencar el gel, ens va portar a fer un te verd a la plaça major, on tot eren mirades masculines d’incomprensió. La Leo de seguida se’ns va posar a la butxaca i ens va deixar embadalides conforme anàvem recorrent carrers i antics edificis emblemàtics que ara només eren locals tancats i abandonats.

La nostra particular ruta va acabar a un restaurant al mig de la medina, on ens esperava la Cocó Chanel marroquí: una arquitecta i dissenyadora de vint-i-pocs anys amb força i ànsies per menjar-se el món de la moda.

Per la tarda, algunes vam experimentar el món de l’autèntic hammam, on vam descobrir un escenari totalment oposat al carrer, i és que de cop, tot es feia natural, sense pudors ni vergonyes…

IMG_2985_opt

I per celebrar la nostra última nit, l’Ibrahim, el nostre amfitrió, va meravellar-nos amb les seves arts culinàries, i vam gaudir d’una nit plena de riures i d’anècdotes que ja teníem per explicar. Aquella vetllada va acabar al terrat del Riad, sota les estrelles i alguna manta. Aquests moments de plenitud són difícils de trobar. Un gust contundent i emotiu ens envaïa al pensar que s’acostava el final.

Últim dia: bus i cap a la zona rural on la Maite, una madrilenya enamorada del Marroc hi viu pacíficament amb el seu marit marroquí. Van comprar el terreny i poc a poc van anar construint la casa i el jardí que molts cops havien somniat. Només es respirava pau i harmonia. I de cop, totes vam entrar en sintonia emocional, com si l’energia d’aquell indret ens hagués remogut totes les emocions i vivències i segons passaven les hores tot s’anava exterioritzant. Vam disfressar-nos com nenes petites, vam fotografiar-nos a cada racó d’aquell oasis, vam anar creant, entre totes, un mandala. Un resultat artístic on va quedar reflectida la conjunció d’aquells quatre dies i d’aquelles vuit persones que per hores, havíem estat inseparables.

El viatge arribava al seu final, però abans vam fer una última parada a Assillah, un poblet coster d’encant. Tot i la bellesa dels seus carrers i les seves cases blanques i blaves, la sensació d’estar posant fi a aquesta aventura només deixava caps cots i una mica de tristesa.

Sens dubte, un gran viatge d’aprenentatge cultural, de compartir i de remoure endins. Un Aterratge a la Inspiració amb segell Focus on Women de la mà de l’Alice Fauveau, una mescla d’excel·lència sobrepassant, amb escreix, aquelles expectatives d’aquell dijous d’abril.

comm_opt

Les integrants d’aquest grup humà van ser: Anna de Quirós, Sílvia R. Mallafré, Maria José Ramírez, Belén Escolá, Dolors Taulats, Anna Riguillo i Lourdes Isern.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *